Un conte per a l'11 de setembre

Una família dinava cada dia a l'únic restaurant del seu poble. No és que fos una elecció. El poble tenia forces restriccions en aquest sentit, doncs afirmava que tothom tenia que menjar al mateix lloc, un restaurant creat  sense preguntar per part de qui tenia una idea molt concreta del que havia de ser l'alimentació de cada família.

El restaurant disposava de taules on cada família, segons els seus membres, podien menjar més o menys amb certes concessions: això és, una cadira per a cada comensal, coberts, got i plat per a cada persona. Totes les taules, unes més grans, unes més petites, però totes amb el mateix menú al mateix preu: pa i vi a part.

Aquella família, de pare, mare, 2 fills i l'àvia, menjaven cada dia el mateix: sopa de galets, acompanyada de pa i regat amb un vi de la casa, de garrafa. No gaires pretensions, tot i que a aquella família el negoci els anava bé per anar fent. Tenien un negoci familiar, heretada el seus avis, que feia teles de colors, aprofitant que vivien a prop del riu, en un punt on l'aigua feia moure l moli per tal de donar força suficient per a moure els telers. Era un lloc, però, apartat del centre del poble, i per tant, per a qualsevol cosa que precisessin, havien d'anar uns quants quilòmetres a baix, al centre del poble, com per exemple, anar a dinar al restaurant, ja que era obligació, com he dit.

Al costat dret, hi havia una altra taula, pare, mare i dos fills. Aquesta família vivia a les muntanyes, i es dedicava a treballar a molts metres de profunditat, a les mines que allí hi havien. Era una feina dura, sempre venien a dinar plens de sutge, però se'ls veia feliços. Ells també es demanaven la sopa, el pa i el vi, en grans quantitats, doncs tenien un gran desgast energètic i calia recuperar les forces per a seguir treballant. El poble depenia del seu carbó per a escalfar les cases, Fins-hi-tot el restaurant en depenia! doncs si no, no podia cuinar el menjar de tot el poble.

A l'altre costat de la taula dels moliners,  hi havia una altra taula: un pare, una mare i un fill adolescent. Aquesta família no havia tingut tanta sort, pensava la primera família, ja que el seu negoci anava malament. Vivien al centre del poble i tenien una parada on venien productes que els pagesos volien vendre. No produïen, ja que deien que eren millors negociants que no pas productors, que no servien per a conrear o per a construir. Preferien viure d'aquella manera, però al centre del poble, on caminant aviat arribaven a tot arreu, especialment al restaurant, d’obligatori ús.

Així doncs, aquelles famílies es veien a diari en aquell lloc, volguessin  o no, menjant aquella sopa, aquell pa i aquell vi.

Des d’un bon inici, els preus d'aquell restaurant eren alts. S'havia de comprar molts ingredients per a fer aquella sopa i comprar el vi a l’engròs per a que sortís millor de preu, per tant, el menú era car. Així doncs, l'amo del restaurant va decidir que el menú inclouria sopa i el pa el vi, s'havia de pagar a part. Com els temps eren bons per a la família del molí i els miners, ells sempre demanaven de tot.

Els de la taula del costat, els comercials, no podien permetre’s allò, però el pa i el vi són salut! El pa el demanaven fent esforços, però el vi els quedava del tot fora de les seves possibilitats, però per contra,  no podien estar-se’n de consumir-lo.

Veient l'amo del restaurant el conflicte que havia creat, en lloc de decidir abaratir el preu del vi, va anar cap a la taula de la família del molí i la dels carboners, i  els va dir:

- Senyors, els seus negocis els hi van bé! i es poden permetre la sopa, el pa i el vi, mentre que hi ha taules que no poden prendre-ho. Crec que lo just és que vostès convidin a la taula del costat per a que pugui tenir el mateix que tenen vostès. SI més no, al vi.

La família del miner es va mirar sorpresa. Ells, que es passaven moltes hores sota terra, sense parlar amb ningú, sense tenir amics, doncs sempre anaven bruts i ningú els volia tractar, no entenien gaire aquella proposta. Així doncs, intentant no ser gaire bruscs, van determinar que ells continuarien demanant el de sempre, però que evidentment si sobrava, podien prendre les restes del vi de la seva taula per a reomplir les gerres de les taules que no en tinguessin suficient o simplement, no en tinguessin. L'amo del restaurant, entenent que el miner calia que estigués content, ja que si no apujaria el preu del carbó i tenia uns modals una mica forts, hi va accedir. Des d’aquell dia, el vi de la taula dels miners sempre que sobrava, anava a parar a la taula d'altres comensals on hi faltava.

La família del moliner, una família que feia mans i mànigues per a poder comerciar les seves teles a la gent del poble, es va veure una mica compromesa. Si no acceptava la proposta de l'amo del restaurant, els comerciants no voldrien vendre les seves teles al poble, i potser tot el poble mai més en compraria. Podien intentar vendre-la al estranger, però tenien por de que el poble pressionés també al mercat proper, van decidir que era més convenient ser conciliadors. Així doncs, van tancar un preu amb l'amo del restaurant: pagarien el seu menú de  sopa, pa i vi, i pagarien dos ampolles de vi per a d'altres taules. Així doncs, va pensar, els donem el temps necessari per a que replantegin el negoci i es puguin pagar ells el seu vi. Qui sap si fins-hi-tot un dia ens ho agraeixen!

I així es va fer, durant mesos i anys. Els miners menjaven i ningú els deia res. Al acabar, es recollia el seu vi sobrant i es portava a d'altres taules. Els miners havien oblidat aquell fet, ja que ells no se'n veien afectats, i per tant, el fet de que el vi sobrant es reaprofités no els feia mala sang.

A la família del moliner, se'ls passava el compte de les dues ampolles de vi de més. Veien com a la taula dels comerciants es prenien el vi com si res passes, i no podien para de pensar com era que aquella família de comerciants, que passava dificultats amb el negoci, continuaven rebent el vi, sense canviar cap dels seus hàbits per tal de poder accedir pels seus mitjans a aquell vi que tant degustaven. 

Quan es van assabentar que els comerciants havien decidit tenir un fill més es van preguntar com era que decidien aquell fet, tenint en compte les dificultats que tenien per arribar a consumir el vi. Però com que els temps no eren pas gaire dolents, fent una mica d'esforços, podien continuar prenent la sopa, el pa i el vi i a més a més convidar als de la taula del costat.

Va arribar l’època de la sequera, i el molí amb prou feines tenia l'aigua suficient per a poder moure els telers. L'alcalde del poble havia fet construir una presa més a munt, per tal d'assegurar l'aigua a la gent del poble, i es clar, el molí no era prioritari. Existia la possibilitat de portar energia d'altres llocs, així que per a poder continuar amb el negoci, van haver d'estirar les seves finances per tal de poder continuar endavant: el negoci era familiar, per tant, seria el menjar per als seus fills el dia de demà.

Presa la decisió, en arribar al restaurant, la família del moliner va parlar amb l'amo del restaurant i en va exposar la situació. Les finances no permetien continuar accedint a aquell pacte que l’amo els hi havia proposat unilateralment, no podien seguir pagant aquell vi de la taula del costat, ja que amb prou feines podien pagar el seu. L'amo del restaurant va sospesar la situació. En aquest temps, havia fet força amistat amb la família de la taula de comerciants, i fins-hi-tot estaven pensant en que el dia de demà els seus fills s'unissin en el negoci. L'amo es veia incapaç de retirar el benefici adquirit de rebre el vi gratuït per part de la família  del moliner, i més ara! Que estaven esperant un fill! Així que veient-se incapaç d'afrontar la situació, va forçar al moliner a seguir amb aquell tracte. No li va abaixar el preu del menú, si no que va proposar que la família del moliner deixés de prendre el pa, per tal de que la família de comerciants seguís prenent el seu vi.

Per la seva part, la família del miner, també passant dificultats, va decidir demanar menys vi, per lo que la quantitat de vi sobrant era menor. L'amo del restaurant els hi ho va fer saber, però el miner l'hi va recordar el tracte: només donem allò que sobra, ni més ni menys. I l'amo del restaurant va haver de callar.

El moliner va sentir la conversa i va començar a adonar-se que havia venut la seva pell al diable.

Amb tristesa, la família del moliner, a partir d'aquell dia, va continuar consumint la sopa i el vi, sense pa, veient com el seu sacrifici anava a parar en forma de vi a la taula del costat. En aquell moment, aquella decisió, tot i que dolorosa, mirant els fills com no tenien més que aigua per veure, i patint les conseqüències de les restriccions produïdes per la manca de cereals, els feia pensar que segur que aquells sacrificis, el dia de demà, havien de servir per a que les relacions entre moliners  i comerciants fossin millor. Però això no va passar.

Els comerciants seguien fent plans de futur. No havent de pagar el vi, podien seguir amb el seu ritme de vida alegrament aliens a les penúries de la família els moliners, sense ser conscients de la realitat d’aquella família que havia decidit viure allunyada del poble i amb tants sacrificis.

Va arribar el dia en que la família del moliner si havia de seguir pagant aquell vi només es podia demanar la sopa per a la seva família, però l'amo del restaurant els seguia cobrant el vi de la taula del costat. El moliner va voler parlar amb l'amo del restaurant, novament. Li va demanar que, un cop més, reconsiderés la situació de la seva família, i que davant l’obligatorietat d'anar a aquell restaurant a menjar aquell menú i davant l'evidència de les decisions del poble de desviar el caudal del seu molí, no podia seguir aquell ritme. Calia fer un replantejament de la situació.

L'amo del restaurant va veure que si accedia, la taula del seu amic el comerciant deixaria de percebre el vi, i això seria una catàstrofe pel seu negoci. El moliner li va arribar a suggerir  que  ells es portarien el menjar de casa, tot i seguir menjant en el restaurant, però allò era inadmissible! Qui pagaria llavors el vi? i si el comerciant s'adonava que estava vivint per sobre de les seves possibilitats?? El negoci del restaurant s'estava desmuntant...

La família del moliner va parlar amb la del miner intentant fer un front comú. Li va preguntar que en pensava de tot plegat, però el miner ni se n'havia adonat. Ell seguia fent la seva vida igualment. Res havia canviat, per tant, ni tant sols se n'havia adonat de la situació del moliner. Van parlar una llarga estona, el moliner volia acabar amb aquella situació, però el miner no el podia ajudar. El seu pacte era un bon pacte.

Aquestes notícies van arribar a orelles del comerciant, no se sap com. Ràpidament, va parlar amb els clients del poble, fent córrer la veu que el moliner estava guardant les millors teles i els seus beneficis i que en realitat no volia seguir ajudant a la comunitat. No era veritat, però tant se valia.  Ràpidament, el poble es feia boca-orella de la situació, i les poques vendes del moliner es van veure greument afectades.

Així va ser com un dia, la família del moliner va arribar a la conclusió de que seguir anant a aquell restaurant no era un bon negoci. Calia canviar de poble o anar a dinar al restaurant del poble  del costat.

Quan l'amo del restaurant va escoltar aquelles paraules va embogir! com era que aquella família de moliners els hi proposés allò? Si sempre havien estat veïns! Com podia llavors seguir mantenint el nivell a totes les taules del restaurant? Tot i que la família del moliner intentava explicar la seva situació, mostrant els seus llibres comptables, ensenyant com de afamats estaven els seus fills, la resta de taules del restaurant seguien enfadats. Fins-hi-tot els comerciants els acusaven de menjar les molles de sota la seva taula sense que ells n'haguessin demanat permís! Ells! que feien tantes molles!

I així va ser, con un dia, aquella família de moliners es va adonar que en aquell poble no hi tenien cabuda. Tots els seus veïns els negaven la paraula i se'n mofaven obertament.  Cada dia era un suplici, insuportable. Així va ser com un dia, van decidir deixar de complir la normativa i quedar-se a menjar pomes al jardí de casa seva.